dimarts, 12 de desembre de 2006

Diversitat: respectar la persona.

Avui hem estat parlant de diversitat, d'immigrants, de respecte... La veritat és que recordo força intervencions i força idees que fan pensar molt... "Mi hijo ha respetado siempre las diferencias entre las personas, y ya de pequeño, cuando preguntaba, le respondíamos para que aprendiera a actuar en ese sentido" -boníssima l'anècdota Mª Soledad del teu fill quan tenia 7 anys i aquell senyor "diferent" amb qui us vau creuar pel carrer...
"No hem d'acceptar com a bo i positiu tot el que bé de fora per la simple raó de venir de fora", efectivament, cal tenir criteri i, vingui, arribi o ja hi sigui, aplicar els valors de respecte, dignitat i convivència que ens poden fer, a totes i tots, més humans per viure en pau.

"A tot arreu hi ha de tot", i tant, i tant, i quina sort, oi? Sinó podríem pensar que uns som els bons i els altres els dolents, oi?

"No conèixer els costums de la gent on has arribat dificulta les coses", tan com no conèixer les de la gent que arriba. La generositat ben entesa, comença amb l'altre.

Els qui arriben poden aprendre de nosaltres, tan com nosaltres d'ells pel que fa a urbanitat, respecte a la mare i el pare, autonomía des de petits -ser més independents-, solidaritat amb els que tenim al costat, senzillesa, valorar allò que som i tenim, ser més afectius -per això en acabar el FEAC ens acabarem donant petons tots i totes al pas que anem, temps al temps... hahaha!-. I també hem vist que la diversitat cultural que estem vivint ens ha aportat també una oferta molt enriquidora de restaurants, balls, música, roba, botigues -avui he après també una nova paralula que no sé si escriuré bé: badulakes, botigues d'alimentació pakistanís...-. Fins i tot hem parlat de Bolywood i el cinema indi, on per cert una emigrant catalana sembla que hi està triomfant!

I naturalment, repetim, a tot arreu hi ha de tot. Però com també deia algú, pensem que molts dels que arriben, sigui com sigui, són els afortunats de poder haver fugit, com aquests emigrants de la foto, un grup d'espanyols camí de l'exili l'any 1939 buscant un futur millor. Tot va dependre de qui es van trobar en terra estranya.

Altres arriben ara a terra estranya, que sempre puguin dir que van tenir la sort de trobar-se amb nosaltres...

Bé, i per animar-vos a escriure, que tots sabem que aquest cop més d'una i més d'un ho farà, us acabaré amb una darrera reflexió que feiem ja al final, en forma de resum. Els nostres fills i filles es fixen més en el que fem, que en el que diem. I més en el que diem quan no parlem amb ells, que en els sermons que els hi fem... Les nostres expressions, opinions, gestos, mirades... són els titulars del seu futur. Creuen molt en nosaltres, molt més del que sembla i moltíssim més del que mai reconeixeran. Per això cal que controlem els nostres prejudicis, perquè elles i ells no se'n formin més dels ja a hores d'ara ja tenen i tindran. Clar que, a vegades, només la forma de dir les coses, i de tan reperir-ho, acaba creant aquest prejudici.

Un exemple: si cada vegada que parlem d'immigrants, normalment lloem els avantatges que ens comporta tenir gent d'altres cultures que ara conviu amb nosaltres, i fa que tots plegats millorem, totes i tots... fantàstic. Però si quan parlem d'immigrants normalment és per males notícies... clar, al final, diversitat=problemes i uniformitat=seguretat -i aquí ja em salto el tema de l'autoestima que hem comentat-. I és que els mitjans de comunicació, a vegades, no ajuden gaire, oi?

Si cliqueu sobre la foto anireu al diari per a poder llegir la portada millor. En lletres petites, sobre la capçalera del diari, hi posa la següent cita: "Quien considera que los buenos estranjeros no son estranjeros en su patria engrandece su nación". Com a mi això de la patria, la que sigui, em provoca alèrgia -sóc català per accident i estic orgullós de tenir 6500 milions de compatriotres, em sentiria orgullós d'haver nascut on fos...-.
A més, jo no sóc capaç de jutjar que vol dir ser un bon estranger... Per als del titular suposo que qui deixa que l'explotem sense contracte en una feina indigne que ens negaríem a fer, no es queixa, ni fa cap delicte, ja és un bon estranger. O no?
Perquè qui l'està explotant i enriquint-se, qui li està pagant -o no- una misèria, a l'explotador el podem expulsar? O potser com ha nascut aquí...?
Bé, no em feu cas. És tard, i només volia, puntualment, acabar de provocar... Tot i que aquest últim punt m'havien aconsellat no tractar-lo. Ah, és terrible... la realitat. Us espero... llegir. Gràcies.