dimarts, 12 de gener de 2016

10 anys de blog FEAC

Avui fem la nostra tercera trobada FEAC del curs. Aquest any aquest blog complirà 10 anys. Costaria molt d'espai escriure tots els records d'aquestes ja quasi 50 trobades FEAC que hem fet des del 2006. Costa molt poc recordar el molt compartit, après i gaudit.

Venen al cap moltes cares. Mares, moltes, pares, prous i bons també, mestres conduint els grups amb atenció i entusiasme (i alguns des de l'inici encara). I quan recordo aquestes cares, algunes ja no hi són, altres encara les gaudim, hi ha un tret que es repeteix a totes elles: són cares sonrients.
Educar des del somriure. Somriure educant. Educar i somriure. Somriures educats i gent educada que somriu. Res és el mateix, però sens dubte que aquests somriures, compartits i gaudits, són fruit del gust per educar i al FEAC, ho tenim clar des del primer dia, tothom educa.
Conegut és que és impossible no comunicar. Encara que no volguem... comuniquem. Igual que quan un telèfon està ocupat diem que comunica, nosaltres ens passa igual, per activa o per passiva, no deixem de comunicar.
Doncs amb l'educació, passa una cosa semblant: gairebé és quasi impossible no educar. Eduquem amb tot el que fem. Tot el que fem educa (o, segons com, deseduca). En el FEAC ho comprovem en totes les trobades que fem, i en sortim pensant que tot allò que interactuem amb els nostres fills i filles... els està educant en un sentit o altra.
Durant aquests 10 anys hem parlat, escoltat, viscut i compartit molt i bo al voltant de l'educació. Hem participat de la col·laboració dels propis protagonistes. Nens, nenes, nois i noies adolescents, més d'un cop hi han col·laborat amb els seus videos, post-its, reflexions i d'altres formes de fer-se presents, sempre presents, en els nostres diàlegs, xerrades i relfexions. Potser ha arribat l'hora de fer-los encara més presents i aquest blog potser es podria obrir també de forma explícita a ells.
Seria una bona forma, no l'única però sí molt vàlida, de bufar espelmes.
Why not?